Paysage Miró. El color i la seva ombra

Joan Miró assenyalà que el temps no comptava a la seva obra i assegurava que pertanyia al present. Efectivament, la seva trajectòria podria explicar-se a partir d’una sèrie de cercles concèntrics i aquesta exposició al Casal Solleric es concep d’aquesta manera, sense una referència cronològica convencional, per enllaçar idees que en mostren la importància en l’esdevenir de la pintura i l’escultura al segle XX i també per revelar les relacions que l’artista estableix entre ambdues disciplines.

 
Joan Miró és un artista conceptual i així s’ha d’entendre el seu apropament a la pintura i a l’escultura. La seva intenció va ser sempre transformar la mirada de l’espectador. Per això aviat intenta esquivar la rigidesa tradicional d’ambdues disciplines per perseguir la conceptualització del seus símbols. Miró observa la realitat per destil·lar-la i és per això que converteix la dona en signe, com les esquemàtiques estrelles i altres personatges. Però aquestes referències no sempre són visibles i aquestes figures funcionen com a interrogants als quals agafar-se i donen sentit al convenciment que no tenim cap possibilitat d’aproximar-nos a l’absolut o d’accedir al misteri, perquè qualsevol forma d’acostament significa efectivament un allunyament. El camp de la imatge, de l’escultura o del quadre, s’abisma i la revelació del sentit esdevé impossible, com si alguns signes i algunes imatges cresquessin cap a l’extinció. Perquè Miró configurà un alfabet visual propi i allò absent permet auscultar allò que es veu, donar-li sentit, provocar tensions.

L'exposició "El color i la seva ombra" forma part d’un projecte conjunt organitzat amb el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i presentat a quatre seus emblemàtiques de l’art contemporani a Palma: la Llotja, Es Baluard Museu, la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i el Casal Solleric, un projecte interinstitucional en el qual han col·laborat la Successió Miró i la Galeria Pelaires. Cada una de les quatre institucions ofereix la seva mirada i totes configuren un mateix paisatge. Aquesta selecció inclou obres realitzades entre el 1960 i el 1981 procedents de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca i Es Baluard Museu.

Joan Miró comença a produir de manera sistemàtica les escultures de personatges enigmàtics a partir dels anys seixanta. Sens dubte, la vocació tridimensional o l’interès pel volum ja era palès dècades enrere, però és llavors que Miró desborda la seva imaginació en les escultures de bronze fos. Qualsevol cosa o qualsevol pretext era bo per desbordar la inspiració de Miró, que caminava i trobava coses que anaven configurant una col·lecció que, alhora, li serveix per als assemblages d’objectes, sempre paradoxals i hereus de postulats dadaístas o surrealistes, però també aferrats a la terra i a l’art popular. Una cosa així com si l’artista volgués amuntegar i petrificar les formes i els records, per aconseguir que aquests gests humils i efímers esdevinguessin definitius a partir d’un nou caràcter totèmic. A les escultures juga amb el pes, amb el volum, amb l’equilibri i amb allò impensable, com a la pintura, en què també revela un interès per allò anecdòtic, per allò primitiu i en aparença ingenu.

En general, les escultures de Joan Miró tenen molt a veure amb les pintures més gràfiques, aquelles pintures en què el suport sembla que no està preparat, les més austeres, però d’una gran bellesa plàstica, com es constata en moltes de les pintures exposades al Casal Solleric. Lluny de revelar el misteri, Miró l’expandeix per mantenir l’espectador en una cruïlla, entre el que s’interioritza i el que sobreviu a la superfície, el que queda entre parèntesi, l’espai com a absència pura capaç de permetre totes les presències.

La de Joan Miró és una pintura que ens carrega de preguntes, potser perquè es forja en una realitat que ens condueix tant al pes originari de les primeres pintures rupestres −amb aquesta lògica ancestral que és encara més palesa en les seves escultures− com a qüestions absolutament contemporànies que escruten l’exercici de la pintura i l’escultura i que es poden contar a través de la seva obra. D’una banda, la destrucció progressiva de l’espai pictòric que ens mostra com l’arribada a l’abstracció no és programada, sinó que és la conseqüència d’una lluita gradual per l’autonomia de l’art respecte a la seva realitat exterior i de l’anhel dels artistes per aconseguir pintar les darreres pintures possibles. D’altra banda, com aconsegueix anunciar una pintura en què el temps s’experimenta, una pintura que acaba renegant dels seus marges. I, finalment, com el seu posicionament davant la pintura n’assumeix la condició conceptual, independentment de la condició figurativa o abstracta i de si s’expressa des del color o des de la forma.

Una de les seves obsessions en l’escultura i la pintura va ser intentar engrandir la dona, les seves femme, que per a Miró simbolitzen la connexió amb les arrels de la terra, amb el que procura la vida. A la mostra del Casal Solleric són molts i diversos els exemples. En algunes pintures és una taca negra i a les escultures un volum al qual se sumen altres volums. Perquè, realment, femme per a Miró és una mena d’univers, com ho són les estrelles o els ocells, o els caps i els personatges. Joan Miró mira pel retrovisor i destil·la segles d’història de l’art. Per això és un artista radicalment contemporani, i aquesta asseveració sobreviu independentment de la dècada en què hagi estat o pugui ser realitzada cada obra. Ho és si tenim en compte que va voler «assassinar la pintura» pintant; o com va aconseguir portar el seu univers a l’escultura i com va ser capaç de conjugar la seva obra amb altres oficis i tradicions artesanals…, els telers, els mosaics, les arts gràfiques, la ceràmica.

Si a la pintura de Miró la narrativa es conjuga des d’allò enigmàtic, on la informació s’ofereix al mateix temps que es replega i el que és proper es combina amb allò encriptat, a l’escultura l’espai també es prolonga perquè l’espectador especuli. S’entén així la tendència de la seva escultura a esquematitzar i a simplificar les formes, on aflora el seu primitivisme. Al capdavall, les il·lustracions primitives són l’inici de la comunicació visual. Si en els símbols geomètrics abstractes podem intuir una protoescriptura, les pintures d’animals podrien llegir-se com a pictogrames o com a germen de l’art pictòric i escultòric de Miró. L’entorn mateix de les coves propiciava l’esquematització, i si ho pensam més gràficament: tot el que s’interposa entre un foc i una paret en l’obscuritat es converteix en silueta. Per això, l’escultura de Miró és ombra i la pintura és color. Aquesta simplificació es destil·la a manera d’abstracció de la realitat representada, i aquesta mena d’ombra que ha seduït literalment tants artistes contemporanis és present en un Miró que no era aliè a tot el que havia aconseguit l’art prehistòric i acudeix una vegada i una altra a la tradició per iniciar el seu procés d’abstracció, que mai no arribarà a ser una abstracció en si mateixa. Perquè en Miró allò ancestral i la cultura popular sempre emergeixen, també en la manera d’implicar-se amb altres mitjans menys qualificats que la pintura i l’escultura. Miró va ser un artista capaç d’engrandir les petites coses.

Paysage Miró. El color i la seva ombra
Planta Noble / Casal Solleric
2 agost - 9 novembre 2025

Inauguració 1 agost, a les 19:30h

Comissaris: Carmen Fernández Aparicio, Antònia Maria Perelló, David Barro i Fernando Gómez de la Cuesta 

Coproduïda amb el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofía, el Museu Es Baluard i la Fundació Miró Mallorca