Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d'Arts Visuals 2024

El jurat del Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2024, destinat a recolzar la creació artística contemporània, contribuir al dinamisme del sector de les arts visuals i reconèixer la tasca desenvolupada pels creadors i creadores, ha seleccionat els 10 artistes finalistes en la nova edició del certamen.

La llista està integrada per María Alcaide, Anna Dot, Abel Jaramillo, Alejandro Javaloyas, Biel Llinàs, Pepe Miralles, Santiago Morilla, Stella Rahola Matutes, TXP (Todo por la Praxis) i Marc Vives.

En aquesta convocatòria, han pres part 357 aspirants i s’han presentat a concurs un total de 816 obres.

El nombre total d’obres presentades ha estat de 816 obres de 357 participants. El jurat format per Eva Lootz, guanyadora del Premi Nacional de Artes Plásticas 1994 Premio MAV Mujeres en las Artes Visuales 2010 i Premio de Artes Plásticas de la Comunidad de Madrid 2022; Jordi Pallarés, investigador i comissari independent, membre fundador de Taula (Associació de Mediadors Culturals de Mallorca) i president d’INDAGUE (Asociación Española para la Investigación y la Difusión del Graffiti y Arte Urbano), i Magdalena Aguiló, comissària independent i actual presidenta de l’Associació de Crítics i Comissaris de les Illes Balears (ACCAIB), que ha estat també directora de la Fundació Miró Mallorca (2004-2011) i subdirectora del Centre de Cultura Sa Nostra (1989-2003). 

Les 10 obres finalistes formaran l’exposició del Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2024 que s’inaugurarà el 20 de gener de 2025 i estarà oberta fins al 9 de març de 2024. 

El premi es lliurarà el mateix 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià.

ACTIVITATS:

Visita combinada a l’exposició Premis Ciutat de Palma Antoni Gelabert 2024 i Habitar el conflicto d’Ela Fidalgo

23 de gener a les 18 h

Visita combinada a l’exposició Premis Ciutat de Palma Antoni Gelabert 2024 i Habitar el conflicto d’Ela Fidalgo

15 de febrer a les 11 h

L'artista guanyador de la present edició del premi ha estat Santiago Morilla amb l'obra titulada Lo propio es temblar. Memoria forense de la materia vibrante (2024)

Santiago Morilla (Madrid, 1973)

Lo propio es temblar. Memoria forense de la materia vibrante (2024)

Instal·lació multimèdia amb videoprojecció (hd monocanal 9’55”) i escultura cinètica

Aquesta instal·lació és el resultat d’una investigació realitzada a La Motte au Duc, un antic hospital pediàtric de la ciutat de Rennes (França) especialitzat en el tractament de trastorns mentals infantils, un espai envoltat d’extenses zones arbrades, amb pins, avets i cedres centenaris, que a partir de 2021 ha estat objecte d’una important i precipitada operació d’especulació immobiliària. Avui, el 2025 l’hospital i les seves arbredes circumdants han desaparegut gairebé completament, i amb ells també
la seva memòria vibracional. El muntatge audiovisual entrellaça la documentació obtinguda in situ amb ficcions vegetals de realitat augmentada i derives digitals reapropiades des de Google Street View, Maps i Earth.

La dispositivació de l'obra a sala es completa amb una escultura cinètica realitzada a partir de dues cadires abandonades en un racó de l’hospital; dos testimonis materials del renou tecnoeconòmic i de la violència sobre l'altre que, com capes materials i informacionals superposades, condicionen, interrompen i pertorben l’experiència perceptiva del conjunt. L'art, aquí, entre tremolors i demolicions, es presenta com un exercici de memòria forense.

María Alcaide (Huelva, 1992)

Le Ventre de Paris (2023)

Videoinstal·lació. Peces tèxtils. Vídeo monocanal. Color. So. 19’

Zola ens ofereix, amb Le ventre de Paris, un quadre social on el teló de fons no és altre que les històries de la vida quotidiana del Mercat Central de Les Halles. De fet, Zola va ser un dels primers novel·listes que va incloure en la seva escriptura persones i esdeveniments comuns, les petites baralles entre pescadors i carnissers. El drama individual es converteix així en l’expressió del drama històric.

Aquest projecte és, essencialment, una investigació basada en la novel·la Le ventre de Paris d’Émile Zola. Posant el focus en el potencial poètic i polític d’aquesta referència clau per a la literatura francesa i com retrata el centre de la ciutat de París, aquesta videoinstal·lació pretén fer una escaneig, un zoom in, un zoom out. Avui dia el lloc on transcorre la novel·la continua sent un mercat, un gran centre comercial on acudeix molta gent dels afores de la ciutat, però les lògiques de consum són molt diferents. Per això, és el lloc perfecte per a dur a terme una anàlisi social sobre com les relacions de poder basades en la classe, el gènere i la raça estan al centre de la planificació urbana.

Anna Dot (Torelló, 1991)

La paràbola dels cecs (2020)

Instal·lació amb pals de fusta

Al quadre La paràbola dels cecs (1568), de Pieter Brueghel el Vell, un grup de cecs en segueixen un altre. El primer, el guia, cau dins forat. Els qui el segueixen no semblen adonar-se de la caiguda del primer. Tots duen els seus pals, però no els utilitzen per a decidir cap on caminaran, sinó que
simplement segueixen el cec del davant. Per a la instal·lació La paràbola dels cecs cinc pals trobats en diverses caminades per la muntanya són instal·lats en la mateixa disposició en què apareixen els pals dels cecs al quadre de Brueghel. En aquest cas, floten per l’espai com si s’haguessin salvat de la caiguda.

Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980)

La Fossera (L’Habitació de les Desateses) (2022)

Estructura d’acer inoxidable 304 2B, peces de descart de vidre borosilicat bufat procedents de
tallers d’artesans catalans i líquens d’usnea (Tillandsia usneoides)

La Fossera és una peça que va formar part d’un exposició titulada ‘L’Habitació de les Desateses’ i que reflexiona sobre els processos de transformació del vidre borosilicat en els seus tallers. Concretament, La Fossera ressona amb el cubicle metàl·lic present a tots els tallers de vidre, on es destina el vidre de rebuig.

El vidre borosilicat és un vidre resistent que necessita temperatures més elevades que el vidre comú per poder-lo fondre. Aquest aspecte, juntament amb el fet que és un material que només es pot treballar manualment, suposa un lligam íntim i obligat amb l’artesania. Tenint en compte la crisi de les produccions manuals en les societats postcapitalistes, no subsisteixen prou tallers perquè hi hagi prou descart d’aquest material per a possibilitar una planta de fusió que el retorni al seu cicle de producció. Les peces de descart de vidre borosilicat defectuós no es poden reciclar i estan en un llindar.

És aquí on apareix un altre ‘actant’ no humà: el liquen. Aferrant-se i creixent, esmicola lentament el vidre i en fa substrat. El liquen és dels pocs organismes que aconsegueix descompondre el vidre i constitueix el primer ens de la natura a habilitar el terreny necessari perquè futurs éssers puguin desenvolupar-se.

Els objectes d'art de vidre i esmaltats representen el nostre patrimoni cultural físic més antic del món. L'objecte de vidre més antic forma part d'un ull d'una estàtua egípcia fa només uns 3.500 anys. En aquest lapse, s’han anat sofisticant les tècniques de treball del vidre. Aquí, el temps s’emmiralla al futur: 3.500 anys és el que demanen els nostres parents líquens per a descompondre el vidre de La Fossera.

Marc Vives (Barcelona, 1978)

La fiesta (instal·lació posterior a la performance)

Diversos elements del Casal Solleric, restes de la performance, cinta de paper, text,
globus i vídeo de registre

La fiesta és primer una performance, que parteix d’una conferència de Roger Caillois de 1939 amb títol homònim. Parla d’una festa ancestral en què la vida regular se sostenia gràcies a la llicència de la festa. D’aquest text, se’n seleccionen uns fragments que són llegits, rellegits, xiuxiuejats i sintetitzats fins a improvisar una frase cantada. L’acció entra en un cicle de repetició mentre es domina l’espai i es força la condició física fins a l’extenuació. El discurs es va trencant a mesura que es tensen els límits de l’arquitectura i la relació amb l’audiència. Res queda sense assenyalar, tocar, acariciar, colpejar, etc. Són embrutades amb els punys o amb altres elements de l’equipament mateix com
llistons, caixes, escales, cadires, tubs, focus, papereres, etc., mentre el cos, a mercè de l’acció, es mostra tal com és: vulnerable, miserable, maldestre, abjecte, trencat, però honest i com a prolongació de parets, terres i sostres. El cos i l’escenari són l’espai mateix. Una pell segueix l’altra. Després de La fiesta queden unes restes que fan rememorar uns cossos que havien estat, i encara la sensació vibràtil d’algunes cançons perquè "viu recordant una festa i esperant-ne una altra". Potser avui l’art pot ocupar el lloc d’excepció i regenerador de les antigues festes.

Biel Llinàs (Felanitx, 1994)

Work(in’) Work(out) (2023)
Notes per a una (des)atenció al visitant /
36 dibuixos d’encreuament damunt paper / 9 x 9 cm/u
Espiral laboral o com dues ocupacions es retroalimenten /
Acrílic damunt lli / 100 x 100 cm
Sense títol /
4 dibuixos de llapis damunt paper mil·limetrat / 42 x 29,7 cm/u

Work(in’) Work(out) és una investigació artística sobre el (des)encaix laboral de l'artista emergent a la ciutat global, partint de l’experiència laboral de l’autor com a informador/controlador de sala en un dels baluards de la marca Gaudí a Barcelona.

El projecte explora la dialèctica entre la feina alimentària i la pràctica artística abordant noves coordenades del treball en la denominada societat del rendiment. D’aquesta manera, el projecte s’articula al voltant d’una col·lecció de gests, objectes i obres realitzades tant la jornada com després, que generen una iconografia crítica sobre qüestions com la precarització laboral, la disciplina o la impossibilitat de concebre la vida més enllà del binomi productivitat-supervivència.

Pepe Miralles (Alacant, 1959)

Silla-cuerpo con mantequilla (2023)

Fotografia, 190 x 127 cm

Què podem fer amb la Cadira amb greix (1960) de Joseph Beuys? Separar el greix (ara mantega) de la cadira. Interposar un cos jove que la sosté damunt el seu ventre com una panxa que el protegeix, l’encalenteix, l’alimenta i li permetrà aturar, per un temps, la marató de la magror provocat pel VIH. Fotografiar-ho.

Pensar que, tot i que la cadira ja funciona a l'obra de referència com un cos, fer-la present, col·locar-la i fotografiar-la implica l’acció de posar el cos en el lloc i el temps del trauma, on el mite del greix i de l’energia es ritualitzava: una cuina, una casa, una habitació, una cadira on menjar el greix que em protegirà del mal.

Aquesta obra forma part d’un conjunt de treballs agrupats sota el títol Postproducció, en què em deman: com podem seguir aprenent de les obres d'art que són altament significatives en l'evolució del pensament formal i estètic?

Alejandro Javaloyas (Palma, 1987)

Panorama d'une mythologie (2024)

Tauler contraxapat de faig corbat amb premsa tèrmica, gesso i pintura acrílica

Panorama d'une mythologie (2024) és una instal·lació formada per 11 taules de contraxapat corbat, disposades arran de terra formant una circumferència de 2 metres de diàmetre. Tant la cara externa
com els marges romanen sense tractar i revelen la naturalesa crua del material; mentre que la superfície interior de les làmines presenta un subtil degradat cromàtic que transita del blanc al blau i al taronja, i evoca els colors del crepuscle. L'obra s'activa quan l'espectador camina al seu voltant, revelant el gradient. Així, aquesta instal·lació investiga les nocions de transformació i temps en un medi estàtic com la pintura, sense deixar de reconèixer-se en els motius circulars que apareixen de
manera recurrent en les meves peces de paret. Finalment, Panorama d'une mythologie (2024) sorgeix de l'experimentació al taller amb materials descartats i forma part d'una exploració del concepte de
pintura expandida.

TXP (Todo por la praxis)
Diego Peris (Madrid, 1977)
Jo Muñoz (La Serena, Xile, 1978)

Migrar es para siempre (2022)

Caixa de llum, fotografia damunt paper

Projecte sobre els relats ocults i complexos del fenomen de la migració a Espanya. A través del menjar es va generar un espai de complicitatmque va sostenir una sèrie de converses, entrevistes i debats col·lectius amb cinc cuiners del CEAR (Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat) de Getafe a Madrid. Des d'aquest procés i sobre l'estètica de la "targeta vermella", es varen seleccionar frases dels participants que es varen generar a les trobades, per a crear cartells publicitaris i instal·lacions
lumíniques que ocuparen diferents llocs a l'espai públic de la ciutat. Aquestes intervencions es varen registrar fotogràficament i fan visible contextualment què volen dir realment les paraules refugiat i migració, amb la qual cosa obren la possibilitat de revisar, des de la pràctica artística, com ens afecta la concepció necropolítica de la frontera i la violència de poder que hi està brutalment unida.

Participants: Lisbeth Sotillo Villarreal (VEN), Consuelo Mayo Gómez (GNQ), Alvine Liliane Nkoundou Sandje (CMR), Lionel Zukam Ouambo (CMR), Bryan Ladino Múnera (COL), Humberto Chaverra Terán (VEN), Fidel Villar Barquín (ESP) i NOAZ (ESP).

* Tot el procés, resultats, relats, frases i espais d'intervenció formen part de la publicació
impresa el 2023 MIGRAR ES PARA SIEMPRE, que inclou un pòster de gran format amb el
disseny de la frase que dona nom al projecte.

Abel Jaramillo (Badajoz, 1993)

Los fuegos (2023)

Vídeo 4k. 16'15" color / so / 16:9

Los fuegos aborda una narració a través de diverses escenes que són una i tres pel·lícules, imatges que transiten i es repliquen en diferents èpoques i llocs i que es van entrelligant a través del foc. Una carta des de la perifèria de París que parla sobre la por a un incendi, una pulsió d’emmagatzemar
pel·lícules, un diàleg entre dues ciutats, una imatge que sorgeix per accident, un motí a la presó de Badajoz, una sèrie d'incendis en uns estudis de cinema a Roma: vigilar el vigilant i ballar a la terrassa.
Mirar tots els focs des de tots els punts de vista. Les formes que queden, les imatges que falten.

Com un mirall a la història, aquell foc que són tots els focs arrasava en els nostres temps una ciutat replicada de Roma en uns estudis de cinema i una presó com a símbol d'un món que estava per canviar, que està canviant. Aquelles cendres que ens parlen, com una veu clandestina, sobre la transformació, les imatges i els relats de diversos temps que es projecten en el present.