El més possible menys de Juan Carlos Bracho 

Juan Carlos Bracho (La Línea, Cadis, 1970) va resultar guanyador de la convocatòria Premi Ciutat de Palma d'Arts Visuals 2021, durant els darrers anys els seus projectes artístics han indagat amb molt de deteniment sobre qüestions com l'espai i la nostra vinculació amb ell, i més recentment sobre la circularitat dels processos creatius contemporanis i l'estatus de la imatge.

Un dels leitmotiv que animen el treball de Juan Carlos Bracho és la reflexió sobre l'error com a part de tot procés creatiu, i les possibilitats transformadores que les idees poden experimentar en ser portades a la pràctica. Molts dels seus projectes es basen en seqüències i sistemes automatitzats i repetitius on, això no obstant, l’atzar i l’error sempre són presents, assumint-se com a nous factors que sempre sumen. Malgrat aquesta presumpta rigidesa processual i l’estètica austera —precisa— les seves obres creixen paradoxalment d’una forma molt orgànica, rizomàtica, com un arbust, a partir de la seva pròpia relectura, i d’acceptar i rendibilitzar els seus fracassos com a part de tot procés vital i creatiu. El seu treball, lligat sempre a processos automatitzats, repetitius i a un vocabulari mínim de recursos gràfics i cromàtics, ens revela en aquesta ocasió una pulsió i una passió pel color que no abandona paradoxalment la severitat, el rigor i la contundència que caracteritza el conjunt de la seva obra.

“El més possible de menys” és el més clar exemple de la seva forma de treballar. Podrem comprovar com les idees muden, fins i tot amb el simple fet de verbalitzar-les, tornar a pensar-les o dibuixar-les en un paper. Però és en materialitzar-les, en dur-les a la pràctica, quan Juan Carlos Bracho està especialment atent al que s’esdevé. Observa i reflexiona sobre com es transformen aquestes idees i en sorgeixen noves narracions paral·leles o divergents pel camí; llavors que ell recol·lecta i fa brollar amb tanta paciència com determinació, per molt dilatat que sigui el seu temps de germinació. Aquesta exposició, i les obres que s’hi presenten, són el més clar exemple d’aquesta manera d’abordar i entendre el desenvolupament del seu pensament i la seva forma de fer.

“El més possible de menys” ens respon a la següent pregunta: Com la particular manera d’esbossar imatges de Juan Carlos Bracho, un procés intern i residual, amb el temps i l’observació, evoluciona cap a una recerca sobre la naturalesa d’aquestes mateixes imatges, la pintura i el paisatge, des de l’abstracció més radical? La resposta és el multipàgina. A partir de l’anàlisi de com es construeix un multipàgina, d’observar la seva estructura interna, Bracho elabora tota una sèrie de noves reformulacions estètiques i conceptuals encadenades: les sèries de gravats “Pedro”, “Otra vida futura I/II” i el llibre d’artista “Oráculo”. Totes aquestes obres citades finalment es tornen a fusionar en la partitura de “Nuevo oráculo” que, juntament amb “La mano amiga”, s’escoltaran per primera vegada en els espais del Casal Solleric.

En el seu conjunt, tots els projectes presentats en aquesta exposició són una intensa oda a l’error i l’atzar en clau sintètica i codificada, alhora que una aposta desinhibida per la bellesa, intensament emocional, sensual i evocadora. En el seu conjunt suposen un viatge d’anada i tornada —amb tota la pèrdua i el guany que això suposa— d’allò manual a allò mecànic, de l’analògic al digital, del pigment a la llum, i de l’abstracte al concret. Una profunda reflexió sobre el color —i el no color— a través de la construcció de paisatges mentals, visuals, sonors i literaris.