Prender la Mirada

PRENDER LA MIRADA

Un assaig sobre pintura contemporània

"No es pertany a un lloc perquè s’hi hagi nascut, sinó perquè hi hagi quedat la mirada atrapada." – María Zambrano.

Assaig té una doble accepció. D’una banda, s'acosta a la reflexió i la construcció de pensament per escrit. De l’altra, ho fa a la repetició i al possible error, però en el camí cap a perfeccionar qualque cosa. En tots dos casos, la paraula denota procés i una certa inclinació al problema.

Aquesta exposició és un assaig, en el sentit que intenta reflexionar sobre la pintura i problematitzar-la, però també altres qüestions com la relació amb les convencions artístiques, amb el territori i el sentit de pertinença a un lloc. Reuneix el treball de Mati Klarwein, Rafa Forteza, Barbara Weil, Mercedes Laguens, Tomás Pizá, Jorge Diezma, Bel Fullana, Román Fabré, Tomáš Absolon, Thomas Perroteau, Ian Waelder, Joan Canyelles, Alba Suau, Adrián Martínez, Maite i Manuel i Mercedes Balle. Un conjunt d’artistes que s’enfronten a la superfície pictòrica, ja sigui per a respectar-ne els límits o per a superar-los, i amb el territori de l’illa, ja sigui per a romandre-hi, per a partir-ne o per a tornar-hi.

L’exposició es va construint al voltant de certs conceptes i línies curatorials que tenen a veure amb el recorregut i la superfície de la pintura: les genealogies, els paisatges, les materialitats, els desplaçaments i, finalment, la pintura expandida, la que supera els límits del llenç o de les convencions mateixes sobre la pràctica i forma de la pintura. Les diferents línies temàtiques es troben i s’allunyen, es creuen entre si i, a través del treball dels artistes participants, s’entrellacen i configuren una mostra feta de mirades atrapades.

1. Genealogies

Si hem de començar aquest assaig per qualque lloc, és precisament per les genealogies. Són pràctiques d’artistes amb experiències que es remunten enrere en el temps, però deixant la seva empremta en el present i en la pintura contemporània: bé perquè continuen produint incansablement, bé perquè han deixat una petjada indeleble allà on ho varen fer. És coneguda la història de com Mati Klarwein (Hamburg, 1932 - Deià 2002) va arribar a l'illa el 1952. En realitat es dirigia a Eivissa però, tal com ell mateix va relatar, un temporal va fer de Mallorca una parada obligatòria:

"Havia de matar un dia sencer, i vaig decidir visitar el meu amic Bill Waldren a Deià, però quan el bus va deixar Valldemossa i va agafar el revolt fatal que s’obre amb un sol gest de lliscament a tota la costa nord de Mallorca, desplegant una vista del blau oceànic i terrasses que treu l’alè, vaig saber que, tal com una abella reconeix el seu rusc i un falcó la seva presa, havia trobat casa meva."

Aquesta profunda impressió que va deixar en ell la geografia de l’illa s’entrellaça en les seves pintures amb una recerca del transcendent. Les roques i els meteorits, que connecten la terra amb el tot, són molt presents a les seves pintures dels anys vuitanta. Satori (1987-89), pintura inclosa en aquesta exposició, mostra una roca mirant-se en un mirall. En el dibuix preparatori la roca exclamava “that’s me!”, però a l’obra final aquesta exclamació no existeix i la deixa en silenci davant el seu propi reflex mentre n’emana un petit rierol de color vermell.

Aquesta mateixa inclinació cap al transcendent es mostra al treball de l’artista mallorquí Rafa Forteza (Mallorca, 1955), mitjançant l’experiència del cíclic. En els seus quadres, desproveïts de lleis jeràrquiques, l’artista és capaç de generar un joc d’espais superposats mitjançant la repetició de certs patrons. Un bon exemple és el quadre Cruces de misterio (2021), en el qual es poden distingir molts dels elements que apareixen recurrentment en la seva producció pictòrica: formes geomètriques, orgàniques i vegetals, formes que onegen i vibren com esclats momentanis de color.

La recerca i l’experiència del límit es manifesta constantment en el treball de Mercedes Laguens (Saragossa, 1953) d’una manera poètica. En aquest sentit, els plecs, les esquerdes i les fissures articulen l’espai pictòric i guien una exploració tan intuïtiva com filosòfica. Les peces de feltre incloses a l’exposició deixen el bastidor de fusta a la vista i ens permeten mirar a un petit buit. Per la seva banda, a les pintures de l’artista destaca el tractament dels objectes: rotunds, sobris i plens de dignitat, retallen els seus contorns imperfectes davant la línia-límit que és l’horitzó.

L’horitzó sempre és present a l’obra de Barbara Weil (Chicago, 1933 - Port d'Andratx, 2018). La seva arribada a l'illa no va ser tant un feliç accident com una aventura planificada, però, com Mati Klarwein, va quedar captivada per aquest lloc i va desenvolupar-hi la major part de la seva producció pictòrica. Horitzons en moviment, com onades successives de colors vius, habiten els seus quadres i ens connecten amb l’experiència de la geografia insular.

2. Paisatges

Si hi ha cap influència declarada a les pintures abstractes i coloristes de Barbara Weil és precisament l’entorn, el paisatge de Mallorca i la connexió espiritual amb l’illa en la qual va romandre durant més de quaranta anys. El paisatge mateix s’erigeix com a tema en d’altres pràctiques pictòriques figuratives com la de Tomás Pizá (Palma, 1983). Des de la seva formació d’arquitecte, analitza les formes i les perspectives al voltant, i és capaç d’encapsular l’energia dels espais urbans liminars i convertir-se amb això en un flâneur. Instantànies fugaces, com una palmera al sol, van configurant una creixent cartografia integrada per llocs que nodreixen la seva producció pictòrica.

Per la seva banda, Jorge Diezma (Madrid, 1973) configura paisatges i natures mortes que pinta parant esment al conflicte permanent entre matèria i representació. A les seves pintures més recents es produeix una exploració de la mar i l’horitzó que es relaciona directament amb l’experiència de la insularitat. Sembla que com més petita és l’illa més s’accentua aquesta experiència. Per exemple, el quadre Isla del limón (2023) mostra una solitària llimona reposant damunt una roca a la seva mida, que sembla emergir lentament d’una mar fosca. Finalment, a la seva sèrie Sex on the beach (2016), Bel Fullana (Mallorca, 1985) analitza amb un agut sentit de l’humor les representacions de la Mallorca turística amb totes les seves contradiccions i la seva sordidesa, la que habitam durant la temporada alta.

3. Materialitats

La representació passa a un segon pla en aquesta línia curatorial que se centra en la presència de la pintura i en la seva mateixa materialitat. És ben coneguda en la història de l’art la relació dialèctica entre el paisatge i l’abstracció geomètrica: el mateix Mondrian va arribar a les seves canòniques obres geomètriques de colors bàsics mitjançant un procés que parteix de paisatges arbrats. Entre els arbres, Román Fabré (Palma, 1999) va instal·lar fa temps una de les seves pintures de gran format i va fer així una poderosa declaració. De llavors ençà, ha continuat explorant els grans formats, les geometries i les variacions de color fins a construir un llenguatge que en ocasions aborda els límits de la representació pictòrica i els problemes d’escala. Com de gran és un camp de futbol? Els seus díptics recents aborden aquestes qüestions mitjançant el gran format i es conviden a córrer per damunt la tela.

Tomáš Absolon (República Txeca, 1987), que ha desenvolupat gran part de la seva carrera a l'illa, continua explorant la materialitat de la pintura a través de l’imaginari de l’aigua i els fluids, com si les seves obres fossin la materialització momentània d’un element líquid i en canvi constant. Per la seva banda, l’artista francès establert a Mallorca Thomas Perroteau (París, 1992) investiga les històries i els imaginaris dels mariners, com a figures paradigmàtiques de la relació amb les illes i la mar. Realitza les seves pintures mitjançant un procés lent que opera per retalls i acumulacions, fent que les figures es desdibuixin i les textures cobrin el protagonisme.

4. Desplaçaments

La pintura es va expandint fins a abastar desplaçaments i experiments amb altres mitjans. Joan Canyelles (Pòrtol, 1987) du a terme composicions monocromes d’estètica digital que recorden la representació d’un recorregut per la pantalla, com les petjades pixelades que de vegades deixaven els vells cursors del ratolí. Els seus acrílics damunt fusta es basen en l’alternança entre repetició i diferència, ja que un recorregut, com a acció performàtica, mai pot ser el mateix.

D’altra banda, Ian Waelder (Madrid, 1993) connecta amb la pràctica pictòrica des del seu background com a skater als carrers de Palma i fins a la seva exploració de la història familiar que el connecta amb Alemanya, on ara resideix. Els seus treballs damunt tela acullen petjades, taques d’oli i imatges fotogràfiques en blanc i negre. La sèrie d’obres damunt paper de diari inclosa en aquesta exposició du per títol Here Not Today (2021 - Ongoing) i va començar durant un trajecte en cotxe entre Frankfurt i Berlín, comprant diaris a benzineres i emprant snacks per intervenir-hi. El resultat són superfícies fràgils, emmarcades en vidre i en les quals imatges i text conviuen amb les taques atzaroses.

El treball d’Alba Suau (Pollença, 1997) es desenvolupa en una contínua alternança entre el caminar i l’habitar. L’experiència de caminar com una flâneuse a diferents ciutats nodreix el registre experiencial del qual parteixen després les seves pintures. Les taques de color semblen també desplaçar-se pel llenç, reflectint la fluïdesa dels seus viatges.

5. Pintura expandida

En el recorregut per l’exposició, la pintura es desborda a poc a poc i es mou a l’encontre amb altres llenguatges, processos i mitjans, com el paradigma de la col·laboració o l’ús de materials poc convencionals. El treball de l’eivissenc Adrián Martínez (Eivissa, 1984) explora les potencialitats narratives de l’humor en les seves teles, que realitza damunt llana autòctona, col·laborant en un projecte de recuperació de la llana a Mallorca i recorrent a tints orgànics. Juntament amb les teles realitza també reflexions sobre la pràctica mateixa de la pintura mitjançant dibuixos i animacions que revelen les contradiccions i les frustracions pròpies del procés pictòric.

Des d’aquest paradigma que qüestiona la idea d’autoria individual, el duet d’artistes Maite i Manuel (Uruguai, 1996 / Uruguai, 1991) s’embarca en una pràctica diària i col·laborativa de la pintura. Les seves obres posen en joc un diàleg continu mitjançant línies i taques de color. Les pintures resultants són com una conversa, on una mà pregunta, l’altra respon, fins a ocupar la superfície del llenç.

Finalment, en aquest exercici d’expansió de la pintura es produeix també una pèrdua de matèria per a investigar altres possibilitats i processos creatius que no es basen en la intervenció directa, sinó a posar en marxa un procés i deixar-se dur per ell. En aquest sentit, Mercedes Balle (Palma, 1991) troba el que defineix com una pintura sense pintura, realitzada a partir de marcs de finestres i teles de bastides de diferents colors. El recorregut per l’exposició ens condueix així a una pràctica pictòrica expandida i fins i tot desmaterialitzada: una pintura que acaba desapareixent mentre cerca els seus propis límits.

Esmeralda Gómez Galera

Palma, 2024

Prender la Mirada

Planta Baixa i Entresol del Casal Solleric / Can Balaguer
6 juny - 13 octubre 2024
Comissària: Esmeralda Gómez Galera

Artistes:  Mati Klarwein, Rafa Forteza, Barbara Weil, Mercedes Laguens, Tomás Pizá, Jorge Diezma, Bel Fullana, Román Fabré, Tomas Absolon, Thomas Perroteau, Ian Waelder, Joan Canyelles, Adrián Martínez, Alba Suau, Maite y Manuel, Mercedes Balle.