Girbent - L'espai / El temps + cinematografia

Amb "L'espai/El temps" Girbent proposa dues exposicions possibles/diferents per a unes mateixes pintures, insinuant així una inclinació pels significats oberts (poètics) de les obres, alhora que convida a reflexionar sobre com la mistificació tradicionalment associada a la crítica pictòrica influeix en la relació del públic amb l'obra, és a dir, en l'experiència estètic.

Girbent sotmet a un doble procés de transfiguració(1) imatges extretes d'un film mític per a il·lustrar un discurs sobre l'espai o, si es prefereix, un sobre el relliscós assumpte del temps (Girbent admet una certa predilecció pels temes potser més pretensiosos i la seva interrelació: l'espai, el temps, la imatge, el cinema, l'esdeveniment, la complexitat¿) alhora que, en un altre nivell, presenta l'acte de fumar com un gest sobirà, superflu i potser per això poètic,(2) com un esdeveniment intens, figura d'un aquí i ara sensual, matisat, especiós¿(Fumar com una forma alternativa de mesurar el temps i assaborir l'instant amb una especial atenció, com una manera de subratllar la fina làmina del present que passa, que, no ho oblidem, és tot el que hi ha: El cigarret vist com un diminut rellotge d'arena igni, com a figura de la nostra pròpia combustió, o la del vast univers).

En definitiva, Girbent ens mostra un acte eternitzat en pintura que potser conté una diatriba contra el tsunami del políticament correcte que amenaça d'arrasar-nos.

És obvi que a més hi ha en aquesta proposta, per damunt de tot, un apassionat cant per la pintura en el segle XXI, a l'època d'Internet.

També a la peça de vídeo hi ha diverses capes, diversos nivells de lectura i, a l'ampul·lós text que l'acompanya, bastant d'humor. Sota l'aparença d'un homenatge al cinema i als seus orígens (no debades Cinematografia era el títol que Bergman tenia previst per a la seva obra mestra, que finalment va titular Persona) Girbent no fa sinó incidir en una altra repetició i un altre canvi de naturalesa per a les seves imatges, que d'alguna manera retornen als seus orígens fílmics. Les pintures I i II passen a ser mitjans, no finalitats en si mateixes, per a elaborar aquesta breu (o infinita) pel·lícula d'animació que en la seva modèstia, en la seva extrema humilitat, sembla, sorprenentment, tocar tots els grans temes, totes les grans qüestions.

_____________________________________________________________________

^{(1): Breument descrit, aquest seria el ritual de transfiguració a què al·ludim: una sèrie d'imatges procedents d'un pla-seqüència (un bloc concís d'espai-temps minuciosament escrutat) són seleccionades i separades del fluix narratiu del film al qual pertanyen, amb la qual cosa, a conseqüència d'aquesta (violenta) operació esdevenen enigmàtiques i inefables: el seu significat s'enfosqueix alhora que s'obre i en ser repetides (canvi de grau) en un altre art (a l'oli, a mà¿) les imatges es transmuten en rareses, en singularitats de fronteres poroses i classificació problemàtica: la imatge-pintada com a "Hrönir", com a palimpsest, com a "imatge-viva", com a "imatge-temps", això és, un ens fronterer que lluny de ser un succedani devaluat del model, contribueix a l'increment de la complexitat global (òbviament, Girbent confia que quelcom passa durant aquesta operació de traducció: quelcom no fútil que succeeix més enllà de les intencions o el control de l'artista, quelcom relacionat amb els poders de la pintura i de la repetició). Però l'operació de transmutació implica un altre nivell, és doble: hi ha una acurada configuració d'un nou context, un "teatre" precís per a dotar aquestes imatges transfigurades d'una nova vida, per a carregar-les amb altres potències.}

^{(2): Potser una metàfora d'un altre esdeveniment: l'acte límit, inactual i intempestiu de pintar.}