Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d'Arts Visuals 2023

L’Ajuntament de Palma convoca el Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2023, amb el fi de recolzar la creació artística contemporània, contribuir al dinamisme del sector de les arts visuals i reconèixer la tasca desenvolupada pels creadors.

 
El nombre total d’obres presentades ha estat de 869 obres de 386 participants. El jurat format per Ángela de la Cruz, artista guanyadora del Premi Nacional de Artes Plásticas 2017 i nominada al Turner Prize el 2010, Diana Padrón Alonso, investigadora, docent i comissària independent, Iñaki Martínez Antelo, comissari i gestor cultural que va ser director de MARCO, Museu d’Art Contemporani de Vigo, s’ha reunit i ha seleccionat l’obra de 10 artistes: Marc Larré, Mar Guerrero, Lara Fluxà, Fuentesal Arenillas, Joana Cera, Fermín Jiménez Landa, Rosell Meseguer, Christian Lagata, Micha Bies Golas i Blanca Gracia.

Les 10 obres finalistes formaran l’exposició del Premi Ciutat de Palma Antoni Gelabert d’Arts Visuals 2023 que s’inaugurarà el 20 de gener de 2024 i estarà oberta fins al 10 de març de 2024. El premi s’entregarà el mateix dia, festivitat de Sant Sebastià.

L'artista guanyadora de la present edició del premi ha estat Lara Fluxà amb l'obra titulada ARVA (2023).

Lara Fluxà (Palma, 1985) 

ARVA, 2023

Vidre, aigua, làtex

ARVA és un pulmó, un cor, un sistema de circulació, és tot alhora. És un organisme que alleta i que transmuta l'aigua fèrtil i la bombeja com una alquímia.

ARVA és també un òrgan més del cos de LLim (Projecte presentat al Pavelló de Catalunya a la 59 edició de la Biennal de Venècia 2022), on hi apareix com a part d’una plèiade d'òrgans expandits que evoquen un món poblat d'organismes polimorfs i rizomàtics adaptats a un biòtop d'una fragilitat hostil. S'ofereixen al visitant com una possibilitat de trobada, de ser-cos-amb, de Simpoiesis, evocant a Donna Haraway. Una fusió profunda en la qual els cossos es confonen i es coaliguen per a fer-se un, el de l'organisme expositiu i el del propil visitant.

*Extracte de text d'Héctor Sanz Castaño.

Fermín Jiménez Landa (Pamplona, 1979)

Quiromántico, 2013-en procés

Col·lecció de sabons a punt d'acabar-se

Una extensa col·lecció de sabons de mà conservats just en aquest darrer instant abans de la decisió de ser menyspreats per al seu ús, quan aquestes masses compactes i opaques s'han convertit en objectes de gran fragilitat i són elements polits i bells, pures làmines a vegades gairebé transparents. A cada sabó hi ha latent un dels actes de més normalitat i repetició automàtica: rentar-nos les mans. Pensem en la percepció de la vida i del transcurs del temps en relació amb el frec continu amb un objecte. El treball implica una cadena de favors. El que s’ha regalat no té un valor econòmic però té quelcom d'íntim. Exigeix un esforç trobar-los perquè no val fabricar-los, cal rescatar-los d'una altra casa. I exigeix un esforç transportar quelcom trencadís.

Rosell Meseguer. Oriola (Alicante), 1976

Lo Invisible 2010-2021

Documents, objectes llibres, fotografies, dibuixos, gravats, i pintures damunt diversos suports

L'última troballa al camp de la invisibilitat és una diminuta capa tridimensional capaç d'ocultar petits volums o objectes gràcies a la dispersió dels raigs de llum, un invent del qual informa avui la revista Science (Science, 2010).

El 2010, un grup científic d'alemanys, sota la direcció de Prof. Dr. Tolga Ergin descobria un primer mètode físic –a partir de feixos de llum- per invisibilitzar petits objectes tridimensionals. La capa tridimensional es componia de polímers i la superfície contenia lents que projectaven les ones de llum parcialment inclinades per dispersar-les i ocultar l'objecte a l'ull humà. A partir d'aquesta troballa, vaig començar a construir un “paisatge del que és invisible”. Un gran arxiu, Arxiu Lo Invisible, sobre el concepte de la invisibilitat des d'aquest descobriment, passant per allò invisible en el camp militar, geogràfic, la fe, la memòria i el coneixement del cosmos, amb el fons de la tècnica fotogràfica com a possibilitadora del coneixement del micro i macromón.

Fuentesal Arenillas 

Julia Fuentesal. (Huelva. 1986) 
Pablo M. Arenillas. (Cadis. 1989)

La traza de, el vínculo a (VI) 2023

Loneta, fusta de sapel·li,faig

A La traza de, el vínculo a... (VI) una sèrie de moviments activen l’arribar al principi de la forma, acompanyant retalls i lluentors elevats a la construcció   de la mirada, mescla calidoscòpica on imaginació i experiència conviuen. Conten els artistes que funcionen com a prolongació dels seus braços i els ajuda a moure o fer circular les peces, modificar-ne la morfologia quan estan juntes i se subjecten, per a així trobar la seva doble figura un cop instal·lades i disposades en verticalitat. Treballen aquí́ amb la sastreria i la fusteria, partint del dibuix com a patró, format escalable i modificable segons l’espai. El material com un lloc de repòs i un cos orgànic.

Christian Lagata (Jerez de la Frontera, 1986)

Fui piedra, 2022-23

Roca de sal, cadira i cèrcol de llautó 91

Com a producte d’evaporacions, la sal traspua una noblesa matèrica i suggereix un cert ordre alquímic, palès en el seu aspecte geològic, aquí antropoformitzada en un cos polit i rotund. En aquesta obra, Lagata investiga les possibilitats plàstiques d’aquest mineral, que és alhora comú i estrany i que s’empra habitualment com a aliment per al bestiar, que el llepa i en poleix les arestes fins a deixar-les romes. Combinada amb una cadira i un cèrcol de llautó, la tensió conceptual es materialitza de manera literal a l’entrellaçat de vímet del seient, que cedeix la seva fermesa davall el   pes sepultador de la pedra.

L’acostament a la calor com a esdeveniment fenomenològic, somàtic, polític i cultural es produeix al treball de Lagata des d’una posició biogràfica: l’artista va créixer en una de les regions on el Sol llueix més hores de tota la península Ibérica, entre Jerez i Rota, on la base militar americana constitueix un dels principals punts de desembarcament del capitalisme modern a Espanya. Lagata es proveeix d’una particular genealogia artística que inclou l’obstinada lectura eròtica que el surrealisme fa d’allò maquínic; la fascinació pel ready-made d’origen industrial que caracteritza l’escultura minimalista; el fetitxisme tecnològic que articula las distòpies literàries de J. G. Ballard; l’Amèrica en ruïnes sobre la qual treballen Robert Smithson o Gordon Matta-Clark o les oportunitats de joc i introspecció, de descobriments infantils que els situacionistes superposen a una ciutat europea en decadència. Això es materialitza en una abstracció hereva  del minimalisme de la qual, davant la involuntària antropomorfizació de les seves formes, emana també sentit de l’humor.

Misha Bies Golas. Lalín 1977)

Aproximación a la pintura des de Jusep Torres Campalans (2015-2023)

Tremp damunt cartells, pasquins diversos i paper d’embolicar

L’obra gira al voltant de la concepció de la pintura en si, i s’articula sobre les qüestions bàsiques a què s’enfronta l’autor. Com, on, sobre què i per a què pintar. Les làmines que formen la instal·lació varen ser recopilades durant anys per l’autor i serveixen com a suport per a una sèrie de texts del quadern verd que apareix al llibre Jusep Torres Campalans, de Max Aub. En aquest enigmàtic quadern atribuït al pintor Jusep Torres Campalans –ficció  novel·lada que va traspassar les fronteres de la literatura cap a la realitat– es recullen reflexions i aforismes diversos sobre pintura i vida en relació amb l’art. Molts tenen un marcat caràcter irònic. L’autor agafa aquests aforismes i els posa de manifest en aquest muntatge de mesures variables i adaptables a diferents espais d’exhibició.

Mar Guerrero (Palma, 1991)

Aguas Cósmicas 2021

20 impressions 3D en filament PLA d’ostra, arena

En aquest projecte es posen en relació estudis sobre l’ecosistema marí i l’observació astronòmica, i s’estableixen vinculacions entre ciència i ecologia a partir de conceptes com natura, artificialitat i tecnologia. El desenvolupament de l’obra escultòrica es divideix en dues fases. En primer lloc es recull un conjunt de plàstics procedents de la mar, després es modelen unes peces en argila blanca, de caràcter esfèric, que, dipositant el rastre d’algun d’aquests residus a damunt, comencen a funcionar com a fòssils, arqueologies del futur que ens parlen d’un canvi significatiu de paradigma en el nostre entorn. La segona fase d’aquesta pràctica consisteix en la reproducció i la impressió 3D de las peces en filament PLA ostra, utilitzant així deixalles naturals i biodegradables per a la seva construcció.

Joana Cera (Barcelona, 1965)

Una hoja de otoño clavada como un cuchillo una flor que cristaliza un lugar donde posarse para saber cuánto pesas de verdad 2022

Alabastre, pissarra, sanguina, granit, pedra negre Bèlgica i marbre Marquina

El muntatge d’exposicions individuals i el meu darrer treball a Roma sobre les Escultures Parlants em varen fer començar a comprendre l’espai expositiu com un escenari on les escultures es converteixen en personatges. Les obres sempre es pertorben les unes a les altres quan comparteixen espai i és impossible aturar aquest diàleg intern que s’estableix entre elles, moltes vegades a la teva costa. Semblen dir llavors el que es guardaven, una vegada ja llestes es posen a xiuxiuejar el que en realitat volien dir. Aquest escenaris mig gestats per sorpresa a la teva esquena agraden si amplien el teu sentit però a vegades les seves intencions amagades poden ser aterridores. Aleshores simplement cal deixar anar el control del que pretenies i veure què és el que hi ha avui, aquí, davant. Escultures aparentment molt quietes mouen ressorts interns si són bones peces. I el títol d’avui potser no hauria de ser el mateix demà. Perquè la peça del 2009 es rellegeix quan es posa a conversar amb la del 2010 i si és un conjunt nou el 2023. Llavors, de quin any és l’obra? Cercam que aconsegueixin saltar-se el marc del temps, però amb aquest particular so que només podia haver estat dit, precisament, per elles.

Blanca Gracia (Madrid, 1989)

Antidolum Tarantulae (2022)

Animació en HD, multiprojecció [8 min i 30 s]

Aquesta peça va formar part de l’exposició individual “Cabeza de lobo”. Es tracta d’una videoinstal·lació que engloba tres parets i en la qual diferents personatges desfilen com si fos un carnaval. El so està fet expressament per a la peça i es basa en una tarantel·la anomenada Antidotum Tarantulae, la qual se suposava que curava la “coreomania” que va sorgir a diverses regions d’Itàlia durant l’edat mitjana. Així, una dona-flor prenyada d’una mandràgora, un diable dansaire, una serp brillant o soldats derrotats s’uneixen en aquesta celebració del diferent. “Cabeza de lobo”: una exposició creada específicament per a la Sala de Arte Joven, en la qual l’audiovisual, l’escenografia i el so s’apropien de l’espai per a crear un lloc encantat, habitat per cossos dissidents i éssers antropomorfs decidits a viure expulsats d’una societat normativa. La mostra, comissariada por Pilar Soler Montes, compta amb un espai que es divideix en tres ambients: una fantasmagoria d’una ciutat que aguaita com un malson, un bosc màgic i irracional on tot és possible i un gran carnaval de personatges que reivindiquen, entre l’alegria i la por, altres maneres de ser. Blanca Gracia utilitza referències i recursos que ha usat en treballs anteriors, com les animacions dels seus dibuixos, que en aquesta ocasió augmenten d’escala i són utilitzades per a crear una instal·lació envolupant en el pis de dalt. Així com els seus característics treballs en tela que accentuen aquesta idea de somni i irrealitat que proporciona el teló com a símbol.

Marc Larré (Barcelona, 1978)

Cuenco cuenca, 2022

Guix, fang i arena

Les obres presentades són dos grups d’escultures realitzades a l’arena de platges catalanes que han format part d’una exposició individual a la Galeria etHALL. Cada escultura és un forat a la platja, on s'ha abocat una mescla de tres materials: fang, arena i guix. La idea és accedir on no arriba l'ull i només hi podem accedir amb les mans, el tacte. El fang és sediment recollit de la mar després del temporal Glòria i prové del llit de l'antiga desembocadura del riu Fluvià. Un jaciment amagat davall terra des de fa més de tres segles just al punt on la cultura hel·lenística va accedir a la península Ibèrica. Un forat, una cavitat, una conca produïda per un altre tipus de forces, més lentes, més antigues, però tan visibles com el nostre peu, una mà, un genoll, un mol·lusc, un insecte, un cotxe. Les escultures de la sèrie Cuenco cuenca en comptes d’erigir-se en emblema d’alguna cosa aprofundeixen literalment i física en la relació que l'ésser humà manté amb l'espai físic. L'empremta és l'hospitalitat de les coses i l'escultura és una resposta a aquesta hospitalitat.