Simon Zabell - Vermeer's Bookshelf

A l'octubre de 1632 van néixer a Delft, amb tot just una setmana de diferència, Anton van Leeuwenhoek (1632-1723), un dels científics precursors de la biologia cel·lular i fabricant de microscopis, i el reconegut pintor holandès Johannes Vermeer (1632-1675). Encara que no s'han trobat documents que ho confirmin, és molt probable que tots dos sabessin de les respectives investigacions de l'altre i que, fins i tot en algun moment, arribaran a compartir-les en persona. Moltes de les pintures de Vermeer semblen deixar en evidència que l'artista es va valer per a la seva elaboració de nombrosos recursos òptics com, entre d'altres, el de la càmera fosca i també és possible que fos el seu conciutadà de Delft, van Leeuwenhoek, qui li donés a conèixer alguns dels avenços tècnics en aquesta matèria, demostrant l'enorme interès que suscitaven l'òptica i els seus enginys entre la intel·lectualitat del moment.

Des de la nostra percepció visual, fotogràfica i instantània, pot resultar curiós identificar característiques bàsiques de la imatge actual a les pintures de Vermeer: persones detingudes enmig d'una acció, la sensació boirosa dels elements desenfocats o la mida extraordinària d'allò situat en primer pla, però potser, el que més cridi l'atenció en les seves peces, sigui el fet que una gran part d'elles apareguin com si de representacions de la pròpia cambra fosca es tractaran, una caixa habitada per una o més persones que, normalment, compta amb una única font de llum, una escena que cobra vida amb l'entrada del feix lluminós per l'obertura triada en la composició i pel contacte d'aquest amb els objectes que es troba al seu pas. En moltes ocasions els quadres de Vermeer semblen ser vistos des d'un petit forat, una mirada clandestina que permet que la visió de l'espectador pugui introduir-se en la situació sense modificar-la, sense interrompre ni violentar, com aquella persona que guaita des d'una espiera, com aquell que rep, en el si de la cambra fosca, la imatge projectada des de l'altre costat del petit orifici que l'habilita.

La instal·lació que Simon Zabell proposa per a la Zona Base del Casal Solleric reflexiona sobre el lloc que ocupa el coneixement científic en l'obra de Vermeer, posant de relleu la importància del propi coneixement en totes i cadascuna de les èpoques de l'art. Zabell, mitjançant l'ús de llibres, les pàgines dels quals estan en constant moviment, fa referència a la informació a la que possiblement va tenir accés Vermeer a la seva biblioteca, de ben segur una llibreria plena de dades valuoses sobre la llum i les lents; mentre que, amb el ritme frenètic a què es passen les fulles, una ràpida cadència provocada per uns ventiladors que estan directament orientats cap a aquestes publicacions, contextualitza el projecte en el nostre temps, en aquesta era presonera de la velocitat i de la voràgine on surfejam per sobre del coneixement sense gairebé tenir possibilitat d'aprofundir-hi.

Els llibres que ha compilat el mateix Zabell, plens d'il·lustracions i textos antics referents a coneixements d'òptica, visualitat i llum, romanen a terra o en petites lleixes dins l'espai expositiu, uns focus puntuals situats a certs racons il·luminen les parets blanques amb centelleigs de colors que simulen l'espectre visible de la llum, en una referència, més que evident, als experiments científics de descomposició del color, a la vegada que, en altres de les parets, compareixen dibuixades reproduccions de làmines científiques de l'època del propi Vermeer. Finalment, a la darrera sala d'aquest itinerari, s'acaba de completar la poètica de tota la instal·lació: un intent de moure l'aire amb l'objectiu de fer visible la llum i, davant la dificultat d'aconseguir-ho, l'artista pren la decisió d'emular Vermeer buscant la màgia de la creació mentre es va enfilant a la muntanya del coneixement.